El passat dissabte 18 de juliol de 2009 va tenir lloc al Claustre del Museu Comarcal de Manresa una nova edició del (((g))), aquest cop en format ‘gargall’ d’estiu i a l’aire lliure (la primera edició va ocupar el Vermell de Manresa durant 4 dies seguits del mes de març). Conscients que l’espai i tot el que ens envoltava forma part d’un passat no tan llunyà, el silenci que es respirava a l’interior de les instal·lacions del Museu Comarcal no entenia el caos i la destrucció que tenia lloc a l’exterior. Malgrat una calor sufocant però un entorn immillorable, pel (((g))) van desfilar ininterrompudament deu propostes de base sorollista.
Encetava la tarda BLUE, en format de directe i amb un ‘set’ fragmentat de crits, classes de francès del CCC i remors de camions atropellant elefants. Quan programes artistes de l’underground, passen coses com que no es presenten el dia del concert. I així vam tenir la primera baixa del vespre, NEGRO... podríem dir-ne homenatge cagià. Tot i això, zero drama, i l’únic integrant de NARWHAL va oferir-nos acte seguit una proposta de trance vocal i misticisme paisatgístic des de dins una furgoneta que li serví d’escenari, alhora que també es convertia en pantalla on les projeccions evocaven moments d’hedonisme transcendental. La gran sorpresa per a molts va ser l’actuació de TOIA, formació creada per la ment musical més inquieta de Manresa, Lluís Coll, als teclats, sintetitzadors i corneto, i els baixos del Jordi Portabella. La immensitat de la seva música barrejada amb els nervis del directe i d’una corda que va decidir trencar-se no van ser obstacles per percebre contemporaneïtat, revisada des de la música antiga i el post-rock alemany. Un dels altres moments estel·lars d’aquest (((g))) va ser l’actuació de ZÉ PEKEÑO, que va aconseguir foragitar gran part del públic que s’aplegava al claustre. Des d’Olesa, Pekeño es descobreix en deixeble del sorollisme japonés més clàssic com Merzbow, i demostra que amb les propostes extremes el que cal no són taps sinó paciència. Tanmateix, el projecte de visuals que acompanyava la seva descàrrega de soroll va veure’s deslluït a resultes de les poques dimensions de la pantalla. JUAN MATOS-CAPOTE, canari fincat a Catalunya des de fa poc més de 15 mesos i pioner del ‘circuit-bending’ a la Península, Nord d’Àfrica i les Canàries, va seduir-nos amb els seus aparells modificats i inventats que, casualment, oferien situacions sonores còmiques, oníriques... Una gran sorpresa per la majoria d’assistents, profans absoluts de la disciplina en la qual el Juan és un mestre indiscutible. Després d’aquesta experiència, assaltà l’escenari el Rafa Romero (saxofonista d’AU entre d’altres) amb el seu projecte en solitari anomenat TAPES: una sessió de DJ curta però intensa on el barceloní es dedicar a distorsionar clàssics del jazz on apareixen instruments de vent. Tot just començàvem a refer-nos auditivament quan arribar la tortura d’HOMENATGES, un trio format pel mateix Romero al saxo, Adrián de Alfonso (Veracruz) i el bagenc Arnau Sala (Les Aus) a les màquines. Una descàrrega de terrorisme sonor amb caixes de ritmes, freqüències distorsionades i un saxo embogit de tramuntana. S’anava acostant el final de la nit i apareixien la ORQUESTA DEL CABALLO GANADOR, que amb 6 músics a sobre la tarima van improvisar de manera conduïda sota les ordres del director, mig embogit mig begut d’emoció. El seu fou un directe estrany, confús i inquietant, que va comptar però amb un públic participatiu en algunes peces a través de crits, aplaudiments i efectes sonors col·lectius com el de fer sonar les claus de casa a mà alçada. L’última sí que va ser la més fàcil: ja no calia pensar, ja arribava la diversió i aturàvem la tortura acústica. DJ DANI BLUE va oferir un set de cançons que, de rock, en teníen ben poca cosa...
[Eduard Finestres]
