Sota l’expressió en francès deixeu fer, deixeu passar, s’amaga una de les religions més fonamentalistes d’Occident, on el mercat és Déu i la intervenció governamental, el Diable. Els diversos profetes que ens han de guiar pel camí recte cap a l’equilibri natural de l’economia són: Adam Smith (1723-1790), que obté una revelació de l’àngel de la mà invisible; Milton Friedman (1912-2006), creador de l’Escola de Chicago i assessor de Richard Nixon i Ronald Reagan; i Friedrich August von Hayek (1899-1992), assessor de Margaret Tatcher. Aquest dos últims, reconeguts amb premis Nobel en Economia.
Com ja vam tractar en el Tema I, l’Economia no és una ciència exacta i un dels grans problemes que té és que no pots fer un assaig al laboratori. Tot i això, Milton Friedman i els Chicago Boys van trobar els seus laboratoris particulars amb la inestimable ajuda —evidentment— del lobby econòmic dels Estats Units i del seu govern.
En 1.965 va començar el primer experiment a Indonèsia, amb el cop d’estat del general Suharto. El cop estava propiciat a tres bandes: en primer lloc, la cara visible, el líder local, el general Suharto; en segon lloc, la CIA, que va participar amb informació sobre la resistència i de com s’havia d’utilitzar la força, i finalment, els Chicago Boys, els responsables d’establir el nou ordre econòmic. Aquesta va ser la primera prova. Després va venir Argentina, Xile i Uruguai, totes tres amb el mateix procediment: cop d’estat amb líder local, la CIA com a consellera sobre com aplicar el terror per a eliminar l’oposició, i els Chicago Boys a càrrec de les transformacions econòmiques.
No cal dir que totes les mesures econòmiques de l’Escola de Chicago només es podien aplicar amb el format dictadura, ja que ni els dirigents polítics dels Estats Units eren capaços de posar-ho en marxa en el seu propi país davant la impopularitat de les mesures i els desajustos que produïa en l’economia. Fent un petit repàs, el Laissez-faire va suposar només en Xile, passar d’un 3% d’atur al 30%; una família xilena va passar de destinar el 17% al pa i la llet al 74% només del pa en l’era dels Chicago Boys. Al 1.988, quan l’economia estava estabilitzada i creixia amb rapidesa, les desigualtats eren tremendes: el 45% de la població estava sota el llindar de la pobresa, i el 10% dels xilens havien vist créixer la seva renda en un 83%. No crec que calgui explicar quina sort van córrer la resta de països, ni quina mena de terror polític i militar era el que permetia aplicar aquestes mesures econòmiques tan descaradament desiguals.
Per desgràcia el capitalisme amb el temps va aprendre a aplicar algunes de les mesures liberals sense necessitat d’una dictadura. La Thatcher, alçant el patriotisme britànic mitjançant la guerra de les Malvines, va aconseguir privatitzar gran part dels serveis públics; i a Bush, l’estat de shock creat per l’atemptat de l'11-S, li ha permès una situació privilegiada per continuant aplicant fòrmules neoliberals a l’economia dels Estats Units.
Avui en dia es compleix la màxima i la història es repeteix. El Crack del 29 va suposar una aturada del somni liberal per entrar en una era pro-**John Maynard Keynes (1983-1945) —economista bàsicament recordat pel seu intervencionisme: el mercat no es regula sol i per això l’estat ha d’intervenir—, i el Catacrack del 2.008 ha impulsat a un govern liberal fins a la medul·la a intervenir per evitar que el país se’n vagi a la merda. Però vaja, que de tot això i més en parlarem al proper capítol.
Com ja vam tractar en el Tema I, l’Economia no és una ciència exacta i un dels grans problemes que té és que no pots fer un assaig al laboratori. Tot i això, Milton Friedman i els Chicago Boys van trobar els seus laboratoris particulars amb la inestimable ajuda —evidentment— del lobby econòmic dels Estats Units i del seu govern.
En 1.965 va començar el primer experiment a Indonèsia, amb el cop d’estat del general Suharto. El cop estava propiciat a tres bandes: en primer lloc, la cara visible, el líder local, el general Suharto; en segon lloc, la CIA, que va participar amb informació sobre la resistència i de com s’havia d’utilitzar la força, i finalment, els Chicago Boys, els responsables d’establir el nou ordre econòmic. Aquesta va ser la primera prova. Després va venir Argentina, Xile i Uruguai, totes tres amb el mateix procediment: cop d’estat amb líder local, la CIA com a consellera sobre com aplicar el terror per a eliminar l’oposició, i els Chicago Boys a càrrec de les transformacions econòmiques.
No cal dir que totes les mesures econòmiques de l’Escola de Chicago només es podien aplicar amb el format dictadura, ja que ni els dirigents polítics dels Estats Units eren capaços de posar-ho en marxa en el seu propi país davant la impopularitat de les mesures i els desajustos que produïa en l’economia. Fent un petit repàs, el Laissez-faire va suposar només en Xile, passar d’un 3% d’atur al 30%; una família xilena va passar de destinar el 17% al pa i la llet al 74% només del pa en l’era dels Chicago Boys. Al 1.988, quan l’economia estava estabilitzada i creixia amb rapidesa, les desigualtats eren tremendes: el 45% de la població estava sota el llindar de la pobresa, i el 10% dels xilens havien vist créixer la seva renda en un 83%. No crec que calgui explicar quina sort van córrer la resta de països, ni quina mena de terror polític i militar era el que permetia aplicar aquestes mesures econòmiques tan descaradament desiguals.
Per desgràcia el capitalisme amb el temps va aprendre a aplicar algunes de les mesures liberals sense necessitat d’una dictadura. La Thatcher, alçant el patriotisme britànic mitjançant la guerra de les Malvines, va aconseguir privatitzar gran part dels serveis públics; i a Bush, l’estat de shock creat per l’atemptat de l'11-S, li ha permès una situació privilegiada per continuant aplicant fòrmules neoliberals a l’economia dels Estats Units.
Avui en dia es compleix la màxima i la història es repeteix. El Crack del 29 va suposar una aturada del somni liberal per entrar en una era pro-**John Maynard Keynes (1983-1945) —economista bàsicament recordat pel seu intervencionisme: el mercat no es regula sol i per això l’estat ha d’intervenir—, i el Catacrack del 2.008 ha impulsat a un govern liberal fins a la medul·la a intervenir per evitar que el país se’n vagi a la merda. Però vaja, que de tot això i més en parlarem al proper capítol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario